MOISÉS segons FRANCESC VIA

Francesc VIA

Pericosonline.com

Presentador Pericosonline TV

No esperava res de Moisés Hurtado. Em semblava un mes d'una fornada de jugadors grisos, molt propis d'aquest futbol que vivim, que els entrenadors col·loquen de migcentre defensiu, posició on el físic molts cops permet dissimular moltes carències. Alguns s'aixopluguen sota la coartada de la seva importància tàctica donant-li una rellevància excessiva a virtuts que no son estrictament pròpies d'aquest esport. "És un bon destructor de joc", es diu d'ells quan en el fons estan parlant d'un tipus que corre, lluita i rebenta els turmells dels adversaris. Un perfil imprescindible però antipàtic. Jo vaig cometre l'errada de situar grollerament a Hurtado dins aquest sac, jutjant-lo pel poc que havia vist al seu pas pel primer equip camí de la seva cessió a l'Eibar. Lluita i sacrifici, i poc mes.

Fou la esplèndida mirada futbolistica de Joan Golobart, el gran 'Golo' –de qui Moisès no es sinó la versió 2.0 actualitzada– qui em va ampliar el camp de visió sobre aquest jugador, i el seu formidable inici de temporada 06-07 va fer la resta. Inclús un ignorant com jo va poder adonar-se de la principal virtut de Moisés: l'equilibri. Al costat d'aquesta van aparèixer d'altres: caràcter, solidesa, regularitat. Succeeix que aquests adjectius no m'agraden, perquè en certa manera emmascaren el talent d'un futbolista que te un toc de pilota per sobre de la mitjana de jugadors en la seva posició i una capacitat privilegiada per llegir els partits. Si, Moisés es un jugador dels que permet que els seus companys creixin, però també és quelcom mes que el jugador fosc i disciplinat que fa la tasca bruta d'un equip. Jutjar-lo estrictament sota aquest paràmetres fora una inexactitud però sobretot una gran injustícia.

La trajectòria esportiva de Moises Hurtado anirà indefectiblement lligada a la UEFA 07. La jugada clau de la final fou justament la seva injusta expulsió. Paradoxalment, aquesta jugada fou també la prova del nou de la seva importància dins el conjunt: l'Espanyol va semblar perdre quelcom mes que un jugador sobre la gespa i tan sols la heroica resistència de la resta de l'equip ens va permetre arribar vius als penals. Vaig llegir la tristesa i un cert sentit de la responsabilitat als seus ulls, quan pocs dies desprès va visitar el plató del nostre programa de televisió, però vaig entendre que era una manifestació de sentiment i de compromís. Per això, de la aventura europea prefereixo oblidar aquella imatge i quedar-me amb el seu gest de celebració al marcar el primer gol al Werder Bremen de la semifinal. Un gest de ràbia per un instant d'eternitat on els ulls de Moisés van perdre aquell tel que a

Ara espero molt de Moisés Hurtado. Perquè ha demostrat sobradament la seva capacitat per progressar, la seva ambició. També ho espero del Moisés Hurtado periodista, que al meu parer no hauria d'esperar a la fi de la seva carrera esportiva per començar a traslladar-nos les seves impressions. Ara que molts cops els futbolistes ens semblen éssers aliens a la resta d'humans, reclosos en una bombolla que els allunya de la realitat, seria fantàstic saber de primera mà el que es viu des de dins d'un vestidor professional, traslladant als seus textos la mateixa visió equilibrada, capacitat d'anàlisi i honestedat que adornen el joc del 22.

Francesc VIA