El club i la família
La lluita, el seu segell. Foto: X.B. / EFE.
06/09/10 02:00 - ÀLEX OCHOA
Hi ha clubs que s'identifiquen amb famílies, i n'hi ha d'altres que es vanaglorien de ser com una família. L'Espanyol possiblement compleix les dues premisses. Per força, i per voluntat. Sigui com sigui, l'aficionat ha vist (i vol veure) l'equip com un grup unit, capaç d'afrontar les situacions difícils amb les raons i els recursos que aporta el col·lectiu, perquè així, en gran part, és com ha escrit la història el club blanc-i-blau, esquitxada d'infortuni i de desgràcia. I se sap que les adversitats uneixen, i se sap, també, que sovint es valora més el que ve de fora, que el que hom té a casa seva. Passa en les millors famílies; i passa en l'Espanyol, un club de planter contrastat que, a vegades, ha deixat marxar els que havien estat els seus fills sense més que un adéu i tingues sort.
L'últim, Moisés Hurtado, fins ara capità, amic íntim de Jarque, i un baluard inqüestionable al centre del camp de l'equip els últims anys. Un fill que no deixa hereus perquè no ha tingut temps a transmetre tot el que sabia, un migcampista treballador que és (era, més ben dit) l'únic amb àmplia experiència a primera divisió, un jugador que marxava perquè hi havia recanvi garantit, però de sobte, a corre-cuita, s'ha fitxat Aldo Duscher per cobrir la seva posició...
«Era el millor per a tots», va dir divendres, el dia del comiat. Són les paraules que diria un fill, o un net, que afronta una situació complicada, però que s'estima la família i no vol ferir-la. En el fons, li ha donat l'oportunitat de ser el que és, i Moisés és agraït, i és conscient que hi ha coses que estan per damunt de les actituds. Les persones passen, però el club perdura. Anar-se'n amb declaracions malsonants no és digne d'un jugador com ell, que quedarà en la memòria dels aficionats com el capità que va agafar el braçal després de la mort sobtada de Jarque, el seu amic de l'ànima, i del funest cas Tamudo, un símbol caigut en l'ostracisme. Un jugador de club, i de família, que el defineix una frase que ha passat inadvertida: «Creia que em retiraria a l'Espanyol.» Preguntin als membres de la plantilla si es veuen retirant-se a l'Espanyol, i veuran que són pocs els que tenen l'horitzó tenyit de blanc-i-blau. Aquests són els que han de ser capitans, els que són referents pels joves que pugen, i els que mereixen un tracte adient als valors que personifiquen. Vendre'l per 1,2 milions d'euros a un equip grec, per molta oportunitat que representi, i per molt que un tècnic el reclami (Valverde), no s'intueixen ni un bon negoci, ni un bon tracte per un dels teus fills més fidels. La certesa és que es parlava poc amb el pare (Pochettino), el qual segons sembla havia decidit comptar poc amb ell la pròxima temporada; i els patriarques de la família (els directius) no van moure peça. Ni millora de contracte, ni arguments de lleialtat. El que queda és una altra marxa furtiva, i el dubte de tot plegat. L'única veritat és que un capità hauria de valdre més que 1,2 milions, i hauria de comptar més en l'estructura i conjuntura de l'equip. Moisés Hurtado, independentment que s'hagi buscat bé la vida a l'Olympiacòs, haurà servit per quadrar els balanços pressupostaris. Massa poc, crec, per a un fill humil, honrat i honest.
El Punt
