ANÀLISI DEL PRIMER EQUIP per Oriol Vidal.Moisés Hurtado va fer la lectura correcta als vestidors del camp del Sevilla: “Hemos merecido perder. La gente dirá que ha sido una gran victoria, pero este equipo aún puede jugar mucho mejor y sin sufrir tanto.”
I ARA, EL CONTROL
Moisés Hurtado va fer la lectura correcta als vestidors del camp del Sevilla: “Hemos merecido perder. La gente dirá que ha sido una gran victoria, pero este equipo aún puede jugar mucho mejor y sin sufrir tanto.” L’autocrítica és encara molt necessària, perquè la imatge de l’equip davant el Recre i el Sevilla va estar molt lluny de la ideal. La ‘síndrome dels punts perduts i els minuts fatídics’ han fet mal. El pes del partit contra el Betis havia minvat la confiança del grup i, fruit d’això, els martiris de les segones parts a Huelva i a Sevilla: 90 minuts sense control, possessió o capacitat per imposar-se; sense autoritat, més enllà de la qualitat indiscutible que té aquest equip en el joc ofensiu. És d’esperar que el gol 114 de Tamudo a la Lliga injecti a l’equip la jerarquia necessària per saber manar i sobreviure als moments de setge dels rivals.
Espiral negativa. Els principals problemes dels de Valverde han nascut d’una ansietat derivada de la inseguretat. El Txingurri United no ha fet honor al seu nom perquè les peces encara no han encaixat i massa vegades la separació entre línies ha estat molt més gran del desitjable. I l’home clau en l’equilibri l’any passat, la clau mestra que sempre oferia solucions per contrarrestar les mancances de l’equip, Moisés, encara està al 60% de les seves possibilitats. Sense haver de ser l’escuder d’un altre pivot molt més ofensiu, a Moi li ha faltat barrejar bé amb Ángel i Lola, amb qui sovint s’ha produït una redundància de funcions, de l’estil Costa-Ito de fa un parell d’anys.
Els rols no han quedat, de moment, prou definits... i això ha fet que la defensa s’hagi ressentit encara més dels seus problemes.
Perquè els dubtes, més les alegries ofensives de Zabaleta i Clemente, han perjudicat Torrejón i Jarque; especialment, el segon, que no ha pogut treure la casta de líder per aixecar els companys en els moments difícils. A Sevilla, amb Lacruz i Chica als laterals, es va corregir aquesta insòlita inseguretat... però la correcció definitiva encara queda pendent per als partits de casa, on la contribució ofensiva dels laterals tornarà ser necessària. Veurem com se’n surten.
Un mal hàbit. Que la defensa pateix es pot veure en el gran nombre de rebuigs a la frontal que es fan sense sentit ni control i que, de forma sistemàtica, només han comportat més perill, quan no gols. Va passar al camp del Recre –dos refusos defectuosos al primer gol- i en el segon gol del Sevilla. Aquest vici s’ha d’eradicar ja mateix, com el fet de quedar-se aclaparat quan cau un gol en contra.
Ángel es destapa. El millor signe de redempció l’ha ofert Ángel. Li manca encara presència, galons per fer seva la pilota, parar-la i canviar el ritme dels partits: una mica, com al Sergio dels primers dies, per entendre’ns. Però el seu creixement, com ja va apuntar al camp del Werder Bremen, està sent molt ràpid, amb una maduració que l’equip agrairà. El seu golàs a Palop, l’inici de la contra en el segon, amb la projecció per a Riera i la seva fenomenal combinació amb Tamudo en el tercer gol li atorgaran una confiança brutal, bàsica per assumir que pot omplir el buit que ara mateix llastra l’equip. No li demanen encara ser un líder, tampoc, però sí quelcom més que un complement que no desentoni: ha d’aspirar a ser l’eix associatiu en què defensa i atac es recolzin amb plenes garanties. Un tipus bàsic que s’ho ha de creure.
Riera i Luis: luxes. Parlem d’un Espanyol en reconstrucció, perquè, al cap i a la fi, es tracta d’un equip jove davant el repte més difícil: el de la consagració. Però tot i la fragilitat exhibida fins ara, té aquest equip elements suficients com per desequilibrar el contrari, que queda realment sorprès pels cops amagats de l’enemic. En aquest sentit, el partit a Huelva de Riera va ser de cine, per desbordament i assumpció de responsabilitats: d’aquells que arrossega els companys. El balear passa per un moment meravellós i, de mica en mica, també ha acabat esclatant el seu soci en el segon gol a Sevilla: Luis García. L’asturià ja carbura i la seva empenta i decisió suposen el millor ansiolític per a tot l’equip: només cal veure com va lluitar per col·locar-la de cap a Ángel en el primer gol al Pizjuán o de quina forma va engaltar el segon. El perfil guanyador de Luis suposa un valor segur per a Valverde, garantia de gol i d’instint guanyador. Ells dos, amb les providencials intervencions de Kameni, han posat les bases al nou esclat de l’equip.
Les variants. El ‘Txingurri’ va revolucionar l’onze a Sevilla amb cinc canvis respecte l’equip que va saltar al Nuevo Colombino. Ha estat un bon missatge a l’equip: o us poseu les piles, o aquí hi haurà ball. I aquí entren elements cridats a ser fonamentals en un Espanyol amb aspiracions: el brasiler Jônatas, que amb minuts i entesa amb els companys podria ser decisiu, i Lola, que apunta maneres, però, com Ángel, li falta encara pes específic... a banda d’una mica més de precisió.
ORIOL VIDAL
Fuente Blanc-i-Blau 27-09-2007
